Aquesta setmana entrevistem a Pere Camps, director del festival Barnasants Cançó d’Autor. A pesar de la crisis, avui comença la divuitena edició del Barnasants amb més de cent concerts, amb propostes per a tots els gustos.
Pere Camps és un activista cultural i polític, un treballador incansable que lluita per la igualtat social i el reconeixement de la cançó d’autor que ha rebut el Premi Nacional de Cultura i la Medalla d’Honor de l’Ajuntament de Barcelona. Fotografia: Juan Miguel Morales
El Barnasants celebra la seva divuitena edició, com afrontes aquesta nova edició?
Doncs com sempre, el Barnasants és un projecte que pretén que es projectin les novetats de la cançó d’autor de l’últim any, per tant cada any l’objectiu fonamental és aconseguir aquest equilibri entre creadors veterans amb una llarga trajectòria i creadors emergents, independentment dels seus estils musicals.
És com la Berlinale que sempre té una qualitat mitja molt elevada, nosaltres intentem que hi hagi una bona qualitat mitja, un bon contingut que representi la collita de cançons d’aquesta temporada i jo crec que això és la bona notícia: aquesta normalitat que no existia quan el Barnasants va néixer.
Quan va néixer el primer cicle del Barnasants, i durant molts anys, era un cicle de resistència perquè la cançó havia estat marginada absolutament, pel que representava com a memòria democràtica als escenaris, i només cal recordar que un anys abans havia mort l’Ovidi gairebé oblidat per tothom.
Ara estem dins d’una certa normalitat, almenys amb pel que fa al Barnasants, no hi ha cap mena de discussió de que la cançó d’autor està al mateix nivell que el teatre d’autor o el cinema d’autor amb tot el que això representa, forma part del que podríem denominar cultura en majúscules. Ara hem de passar de la resistència a la referència.
Com definiries el Barnasants?
El Barnasants és més que un festival, i per tant, sempre s’ha cregut des del principi que s’ha d’estar implicat amb el que ens envolta. Jo no entenc un festival que aposta per la cançó d’autor, pels cronistes del que està passant, més enllà dels estils d’aquestes cançons, i no participi activament en les accions socials i polítiques.
La normalitat amb la cançó d’autor demostra un canvi d’hegemonies, la normalitat i les diferents opinions que ha de tenir qualsevol democràcia avançada si de debò ho vol ser. El que abans era considerat com a resistència avui forma part de la societat i ja es veu com una alternativa, un pot estar al marge però no estar marginat, si estàs marginat no pintes res. Sempre s’ha d’intentar des del marge del sistema transformar-lo i acumular forces per crear una alternativa real.
Quin significat té que la inauguració es faci a Vielha?
El Barnasants va ser el primer que va apostar per la descentralització, l’important és qui actua i no a on, per tant només fem un concert per artista, si vols veure a un cantautor has d’anar a on actuï.
La llengua vehicular sempre ha estat el català però amb una visió internacionalista des de les primeres edicions. Per això hem convidat a artistes de Llatinoamèrica, Itàlia o Espanya en la mesura de les nostres possibilitats econòmiques.
L’objectiu fonamental és reivindicar que a Catalunya tenim una minoria que és l’occitana i fonamentar el respecte a les diferents minories, com nosaltres que som una minoria dins de l’Estat espanyol; per tant volem reforçar les sinèrgies entre la cultura occitana i la catalana. A més per recordar els 800 anys de la Batalla de Moret, els 700 anys dels furs de la Vall d’Aran i els 500 anys dels tractats de lligues i patzeries.
No s’inaugura a Vielha perquè sí, sinó ja em diràs quin sentit té fer una inauguració a 350 Km de l’àrea metropolitana de Barcelona amb tot el que això comporta: fer una producció tan lluny en l’actual situació econòmica.
El Barnasants ha rebut el Premi Nacional de Cultura i la Medalla d’Honor de l’Ajuntament de Barcelona, creus que per fi té el reconeixement institucional que es mereix?
Els reconeixements institucionals no són més que el reconeixement per part de la gent i perquè el Barnasants ha arribat fins aquí amb un treball en xarxa, amb moltes complicitats perquè sinó és impossible fer un festival de cent concerts amb un pressupost tan baix com té el Barnasants.
I des del punt de vista del festival és fantàstic que se’l reconegui, ja que quan va néixer el Barnasants va anar a la contra, fins i tot amb el rebuig institucional. Jo crec que això ha canviat gràcies a la pressió que ha anat fent el Barnasants cap a la cançó d’autor, i ara ja se la veu com una expressió cultural de primer ordre.
Com creus que tracten les institucions a la cultura?
La cultura no ha estat ben tractada pels diferents governs. Una cosa és omplir-se la boca en donar suport a la cultura i una altra és fer-ho, i mirant els pressupostos generals es veu que no és així.
La dedicació pressupostària a la cultura, tant des del govern espanyol com del català, no ha estat mai massa elevat. La cultura per regla general no se li dona suport perquè crea pensament crític i ens fa lliures. En el moment en que tens accés a la cultura et fa pensar, i és el primer pas per fer-te lliure.
La cultura no rep el suport que es mereix si mirem les dades econòmiques de la indústria cultural, ja que el seu impacte econòmic és molt més gran que la indústria automobilística. El turisme cultural és molt fort al nostre país, i els turistes venen a visitar la obra de Gaudí, no a veure un tanc. Per tant, les subvencions en armament són subvencions que es tiren a la paperera, al contrari de les subvencions a la cultura.
Què els hi respondries a aquells que creuen que la cultura no hauria d’estar subvencionada?
La paraula subvenció només es fa servir per la cultura i per tant demostra una càrrega política la utilització d’aquest mot. La gent que pensa que la cultura no s’ha de subvencionar acostuma a ser la mateixa que pensa i aposta perquè la sanitat i l’educació es privatitzin o que s’ha d’invertir més en tancs.
No entenc que la gent que critica tant les ajudes a la cultura no digui que és un escàndol els diners que rep l’Església. Que dic jo, quan milito fores d’hores de treball a mi ningú em dona diners per militar, per tant els capellans poden treballar i si després volen fer missa que s’ho paguin ells. Ningú diu res dels privilegis de l’església catòlica i en canvi sempre hi ha veus contràries a les ajudes a la cultura, jo crec que justament és per l’esperit crític que té la cultura, pel paper crític amb el poder sigui del color que sigui aquest poder.
Com veus l’augment de tretze punts de l’IVA a la cultura?
Jo crec que aquest augment és més una represàlia política pel paper que ha jugat la cultura en els últims anys que per augmentar la recaptació, que ja s’ha vist que aquesta pujada no ha significat recaptar més.
Com us ha afectat a la hora de programar aquesta edició del festival?
Això per començar vol dir que tens un 13% menys de pressupost, és com una retallada que repercuteix en tot perquè és més d’un 13% de retallada. Al ser més cara la entrada és menys la gent que va als concerts, si abans una persona comprava tres entrades ara en comprarà dues, o si en comprava dues ara en comprarà una. Això fa que es multipliqui aquesta retallada i no comporta més recaptació per part de l’estat i en canvi debilita el sector per una banda i la cultura per l’altra. És una retallada a la creativitat d’un país, ens estem carregant els Gaudís de demà, ens estem carregant la nostra inversió de futur.
Els diners que van a parar als bancs no són cap inversió de futur, l’únic que significa és que els diners surten de les nostres butxaques per socialitzar el seu deute. Carregar-se la cultura i l’educació és terrible, es carregar-se les possibilitats de tenir un estat del benestar. No invertir en ensenyament, en investigació o en cultura vol dir no invertir en allò que produeix riquesa a un país.
L’any passat veu fer servir una frase de Gramsci, ‘les idees no viuen sense organització’. Ara hem vist que Gramsci és considerat perillós i pots anar a declarar per citar-lo, és més perillós la cultura en mans del poble o la incultura en mans del poder?
És més perillós sempre que el poble tingui cultura perquè si el poble té cultura és impossible que hi hagi un poder incult. Per això la cultura sempre està molt acotada i els governs aposten per la cultura d’entreteniment i no per la cultura que fa pensar. Perquè evidentment un poble cult no aguanta el que llegim als diaris, ja hi hauria hagut una insurrecció democràtica a tota Europa fotent els banquers i a més d’un a la presó. La cultura és l’únic exèrcit que pot fer possible la insurrecció, és el més perillós dels exèrcits.
Fent una mica de mirada enrere, com recordes la primera edició del Barnasants? Com va sorgir?
La primera edició va sorgir d’una conversa que va tenir lloc a Madrid amb el Pastor, el Jaume Sisa, el Javier Krahe i més gent. Després d’un any i mig de reflexió d’aquesta conversa vaig decidir fer la primera edició amb uns objectius molt clars: reivindicar la cançó d’autor com a element fonamental, com a memòria democràtica i una vocació de resistir per avançar.
Hem aconseguit moltes coses i han passat moltes coses, ara tothom es reclama de la cançó d’autor fins i tot aquells que no ho son.
Quina ha estat la edició més complicada del Barnasants?
Totes han estat complicades pel fet de que el Barnasants es fa a principis d’any. Com el Barnasants es va fer amb idees i no amb visió econòmica, jo no entenia perquè no es feien els festivals a principis d’any. Ara ja ho entenc, fins a abril-maig no s’aproven les subvencions institucionals.
El Barnasants es comença però no se sap a dia d’ara quin suport donaran les institucions, i així és molt difícil treballar. Tu pots treballar amb les retallades però no pots treballar amb la inestabilitat i amb no saber quines ajudes tens.
Per exemple no sabem si el Ministerio de Cultura ens donarà ajudes perquè la cosa està molt malament i el Barnasants és com és, i té un sistema de valors. Una de les seus més importants va ser Badalona on es feien vuit concerts, el 2011 vam fer un concert en contra del racisme amb SOS Racisme i com en les últimes eleccions no va guanyar una persona antiracista justament, aquest any no fem cap concert allà, però hi tornarem; però un ha d’apostar pel que creu i no pot caminar en l’ambigüitat.
Els festivals estratègics haurien de tenir un conveni, sinó fa que cada any estiguem en una situació d’inestabilitat que és intolerable des d’un punt de vista de política cultural. Hi ha molts festivals que trontollen per una mala planificació institucional, així que en aquests moments des d’un punt de vista econòmic estem com al principi.
Com va sorgir el Camallera Cançó d’Autor?
És un cicle que es fa a l’estiu amb la intenció de crear un cicle alternatiu als grans festivals i recuperar les places dels pobles com a espais naturals de propostes musicals amb pressupostos petits. Intentem cridar al crit de l’autogestió veïnal, i ensenyar que es poden fer moltes coses culturals amb pocs recursos.
A més, ens ho passem bé perquè la majoria d’artistes dormen a casa, cuinem, xerrem i això crea bones energies.
Alguna cosa que ens puguis avançar del vintè aniversari?
Abans del vintè ve el dinovè i donades les circumstancies històriques del país pot ser molt important, però clar el vint sempre té aquesta importància dels números rodons i que un festival de cançó d’autor compleixi vint anys no passa cada dia. Nosaltres ho volem celebrar com sempre, per una banda reivindicant cantautors, demanant que es facin coses especials per l’aniversari, seguir apostant pels joves emergents… però encara no ho tenim massa pensat, perquè tot això depèn dels diners.
Hi ha un projecte que tinc en ment, celebrar els vint anys amb vint fotos de vint artistes que han passat pel Barnasants, vint textos escrits per poetes i escriptors parlant d’aquests artistes i vint versions d’aquests artistes fetes per altres artistes, i que surti un disc-llibre que reflecteixi els vint anys del Barnasants. A més, també m’agradaria que hi hagués una introducció escrita a sis mans pels editors del festival parlant de la història del Barnasants.
Actualment, el Barnasants no seria possible sense què i qui?
El què i el qui van units, es resumeixen en una paraula: la complicitat. La col•lectivitat i la xarxa del Barnasants és el que fa que es puguin fer més de cent concerts, això implica moltes hores de treball amb molta complicitat.
Per finalitzar, quins projectes de futur tens en ment?
Els projectes de futur tots parteixen del Barnasants. Un dels projectes que més m’interessa es la biennal Catalunya – Uruguai que és un intent que en deu anys tinguem una plataforma perquè la cultura catalana es pugui expandir a tota Llatinoamèrica, crec que allà tenim un camp molt gran per portar tot el potencial creatiu del nostre país.
Estem mirant si al 2014 podem fer un Barnasants Cuba i un altre a Itàlia, fer concerts de petit format per quatre o cinc ciutats.
Jo crec que ara mateix, el projecte que el Barnasants ha de donar especial suport és el projecte 100×100 Cançó d’Autor que és l’intent de fer programació estable a tota Catalunya. Que hi hagi 100 poblacions que programin cinc concerts en petits espais.
